Lletra: Mª Antònia Salvà.

Música: Miquela Lladó

Musicar poemes és cantar

amb la veu allò que el cor ha llegit

amb els ulls. He trenat dos poemes

de na Maria Antònia Salvà que parlen

de les roses: “Roses Blanques”

i “Quatre Coses...”.

A mi, també, les roses sempre em fan estremir.

M'abelleixen quatre coses

qui prou les sabrà lloar?

El sol que bada les roses,

l'aigo que les fa brostar.

La rosada que les mulla

i el vent que les esfulla

per no veure-les secar.

Que tendran aqueixes roses

que el cor sempre m'han robat?

Dins ses fulles mig descloses

quin misteri hi ha amagat?

D'un ramell que me'n donaren

per les calmes del gener

tant les roses m'encantaren

que en plantava un bell roser.

El perfum de poesia

que exhalava el tany florit

tota l'ànima m'omplia

i encara el sent dins mon pit.

El sol que bada les roses

el sol que bada les roses,

l'aigo que les fa brostar.

Rosa blanca i encisera

que qualsevol temps revius,

amb l'embat de primavera

o amb la calda dels estius.

Tantes roses per les branques

tota em feien estremir

jo us mirava roses blanques

sens gosar-vos mai collir.

La rosada que les mulla

i el vent que les esfulla

per no veure-les secar.

M'abelleixen quatre coses

m'abelleixen quatre coses

qui prou les sabrà lloar?